Projecte Fluvià

He iniciat el projecte d'anar resseguint el curs del riu Fluvià. La visió de la vida al voltant del riu durant el seu curs des del naixement a la Vall d’en Bas fins a la mar als aiguamolls de l’Empordà, la diversitat de paisatge al llarg del recorregut: muntanya a la capçalera, el pas pels pobles i ciutats (Olot, Besalú, Bàscara, ...), l'agricultura, els aiguamolls a la desembocadura.

La diversitat cromàtica al paisatge durant l’any: Els verds de la primavera, els grocs de l’estiu, els vermells de la tardor, els marrons de l’hivern, la diversitat en la vida al seu entorn, les masies a la capçalera, els parcs urbans a les ciutats, les indústries, les centrals hidràuliques, els equipaments turístics.

Vestigis del passat: Encara hi podrem trobar antics molins, passeres, ponts, .... cal buscar-ho.

El treball durarà el seu temps, són 97 quilometres i no els vull fer en solitari. Hi estic anant-hi amb amics, amb els companys d'AconTrallum (en Raul, l'Eva, l'Iria i en Ferran), i d'altres fotògrafs que de ben segur donaran la seva visió del paisatge i de les persones. En definitiva de la vida al voltant d'aquest riu.

A mida que vagi evolucionant podreu seguir el treball en aquest blog i si hi voleu participar, ja ho sabeu, la porta és oberta, tant sols cal entrar-hi

dilluns, 9 de desembre de 2013

Castell d’Arenys. Comte de Solterra



Tot va començar l'any 1876, quan José Sarrà. un malgratenc que se n'havia anat a fer les Amériques va tornar de Cuba i va comprar la finca del Castell d’Arenys d’Empordà i uns quants masos entorn del Fluvià. Entre el castell i el riu es va fer construir una torre, on pensava viure amb la seva família. José Sarra no va poder gaudir gaire temps de la prosperitat familiar perquè l’any 1877 va morir, amb només 56 anys, d'un atac de cor.





Áurea de Sarra va néixer a Barcelona l'any 1889. El cognom de Sarra, amb el qual se la coneixia. el va adoptar de la seva germana mes gran, Emilia Sarrá Adrià. Va compartir la seva infantesa amb la germana mes gran, Emilia, única hereva de la gran fortuna de José Sarrá. Áurea, es va sentir sempre molt unida a Emilia amb qui va compartir, a mes, idees i interessos comuns. Va portar una vida intensa, apassionada i frenètica, enmig de luxes magnífics, d’èxits espectaculars, de polèmiques aferrissades i de viatges per mig món. Els teatres mes importants d'Europa van oferir les seves danses, Grècia la va consagrar i la va retornar a Catalunya coberta d’honors.

Entre viatges i actuacions, Arenys d’Empordà sempre va ser el seu refugi. Emilia, la germana gran i propietaria de la finca d'Arenys, va ser la còmplice i la valedora de la dansarina fins a la seva mort, l'any 1930. I en el seu testament, va deixar la finca en herència a Áurea i al seu fill, Albert, nascut l'any 1922.

A partir de 1934, Áurea va viure una gran historia d'amor amb José Francés (periodista, dramaturg, assagista, traductor, novel·lista, crític d'art, conferenciant i organitzador d'exposicions), que va durar fins a la seva desaparició. La parella alternava les seves estades a la finca d'Arenys amb temporades al seu palauet de Madrid, voltats de bones pintures, de sedes i brocats, de llibres i records de temps magnífics.

Áurea i Francés apareixien sovint junts en públic, ell per donar conferencies i ella per il·lustrar amb les seves recitacions els versos dels poetes dels quals parlava Francés. Feien vida de senyors. Tots dos havien conegut temps pròspers, però les coses no sempre van ser fàcils, disposaven d'un gran patrimoni, però ni els quadres ni les terres no produïen rendes i la finca tenia fortes despeses de manteniment i les penúries econòmiques arribaren aviat.

No van permetre mai que el seu ritme de vida es veiés alterat. Eren els senyors d'Arenys i a Madrid alternaven amb l’aristocràcia.

La censura també els va afectar. Francés no va poder estrenar mai Judit, que havia de protagonitzar la mateixa Áurea, ni va poder reeditar les seves obres perquè van ser considerades immorals pels censors franquistes.

Francés va morir l'any 1964 i va ser enterrat a Madrid. Áurea el va sobreviure deu anys i quan va morir el 1974, va ser enterrada al costat de la seva germana Emilia entre l'església i el castell d'Arenys, on encara reposa en la  seva única i darrera Domus Aurea, un auster mausoleu amb aquesta sola inscripció i una petita creu, gravades sobre la pedra grisa.

El text són fragments de l'article "La Domus Aurea d'Arenys d'Emporda" de Mariangela Vilallonga publicat a la Revista de Girona  / número 186 gener-febrer 1998





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El projecte està obert a la participació i els teus comentaris seran molt benvinguts.